
Kaixo. Martin Aranburu naiz. Katalunian bizi den euskalduna nauzu. Urretxun jaioa, bizitzak geltoki anitzetara eraman nau. Oraingoz, azkena Bartzelona. Irakurketa aberasgarriak izan daitezela opa dizut.
23 de març 2012
Denok Donostian

24 d’oct. 2011
22 d’oct. 2011
Entrevista Canal 3 24
21 d’oct. 2011
ETAren amaiera
4 d’oct. 2011
Entrevista Mahmud Abbas

Ens van equivocar. L'error va ser nostre. De tot el món àrab. Hauríem d'haver acceptat la resolució de l'ONU del 1947. Com a resultat de la partició, es van funda Israel i l'Estat de Palestina no. Però per què ens castiguen per això durant 63 anys?
Entrevista a La Vanguardia de Mahmud Abbas. 04-10-2011
24 d’ag. 2011
20 de jul. 2011
17 de juny 2011
1 de juny 2011
Bildu: sorpresa relativa

La pèrdua de vots del PSOE i el resultat de Bildu han transformat la realitat institucional al País Basc. Convé aclarir el resultat obtingut per Bildu. Si analitzem les darreres eleccions municipals, on Batasuna es va poder presentar en situació d'alto el foc d'ETA, l'any 1999, Euskal Herritarrok (nom de Batasuna) va tenir 275.440 vots, als quals hauríem d'afegir els vots que l'any 1999 Eusko Alkartasuna hauria pogut aconseguir si no s'hagués presentat en coalició amb el PNV. Per tant, la suma d’EA i Batasuna hauria estat molt a prop dels 313.231 vots obtinguts ara, el 2011. Darrere dels vots de Bildu, doncs, no hem de veure cap revolució política o un canvi de fons en la sociologia política del País Basc. Bildu ha guanyat on històricament guanyava Batasuna o Eusko Alkartasuna. La situació en molts ajuntaments del país s'ha, doncs, normalitzat.
El PSE i el PSN han estat arrossegats també per la davallada dels socialistes. Ha perdut a les quatre províncies i perdrà ajuntaments importants en els quals governava, com ara Vitòria i Sant Sebastià.
Com es tradueix aquest resultat en la governabilitat del país? La Diputació Foral de Biscaia continuarà en mans del PNV, institució on només PSE, PP i Bildu junts podrien desbancar el PNV. A Alaba, és molt possible que el PNV continuï governant el territori, si tenim en compte que la suma de PNV, Bildu i Ezker Batua és superior a la de PP i PSE. Guipúscoa podria deixar de ser del PNV: La primera força , Bildu, podria ser desallotjada del poder si el PSE i el PNV arribessin a un acord que les bases del PNV no compartirien. A Navarra, el Partit Socialista (PSN) torna a tenir la clau de la governabilitat tot i els descens. El PSN podria gaudir de la presidència de Navarra amb el suport de Bildu, Nafarroa Bai i Izquierda-Ezkerra però, un cop més, sembla clar que el PSN preferirà regalar la presidència a UPN. L'únic dubte és si formarà part del govern o no.
A nivell municipal, el cap de llista de la llista més votada és escollit alcalde si no s'aconsegueix una majoria absoluta alternativa. En conseqüència, el PP governarà a Vitòria, el PNV a Bilbao i UPN a Pamplona. En el cas de Sant Sebastià, el candidat del PNV podria recollir el suport de PSE i PP per desbancar Bildu, tot i que costa de creure aquesta possibilitat. A nivell municipal, els canvis més destacables es donaran on Bildu torni a recuperar alcaldies que ja van governar Batasuna o EA: Llodio, Gernika, Bermeo, Lekeitio, Mondragon, Tolosa, Zarautz, Alsasua o Vera de Bidasoa en són les més destacades. Per la resta, tant peneuvistes, socialistes, populars i regionalistes navarresos d’UPN continuen governant als municipis on ja manaven.
Les eleccions han estat un impuls per al procés de pau: han normalitzat les institucions i han reforçat el discurs de tots aquells que volen fer política amb vies exclusivament polítiques. Crec que el futur d'Euskadi i Navarra és ara una mica més optimista.
Butlletí nº 256 del Centre d'Estudis Jordi Pujol. 2010/06/01
31 de maig 2011
Article al Butlletí del Centre Jordi Pujol

Un dels elements diferenciadors d’aquest alto el foc respecte d’altres és que la decisió d’ETA és posterior a la iniciativa política de l’esquerra abertzale, cosa que, del 1978 ençà, no havia passat mai. ETA no ha cedit mai la iniciativa política a l’entorn sinó que mitjançant l’ús de la violència ha volgut forçar la negociació política amb el govern de Madrid. Les treves dels anys 1986, 1996 i 2006 es van decretar a canvi d’encetar negociacions (el 1996 amb el PP a Zurich i el 1986 amb el PSOE a Alger), o bé a canvi d’acords previs amb el govern de Madrid, com va passar amb la treva del 2006, acordada amb el govern de Rodríguez Zapatero. En aquests casos, el trencament de la treva va ser provocat per la fallida de les negociacions o per l’incompliment dels acords pactats, cosa que va justificar, per exemple, el trencament de la treva del 1999: segons ETA, el PNV i Eusko Alkartasuna, no van respectar els acords preestablerts.
Ara no hi ha compromisos per part de ningú, i, per tant, ETA no podrà argumentar cap incompliment per justificar un futur canvi de la decisió presa. Una decisió que es deu al canvi que ha experimentat el món etarra. A més, Euskadi ha canviat. I molt. La capacitat d’agitació de l’esquerra abertzale ha minvat i cada cop és més reduït el nombre de persones que comparteixen el diagnòstic d’ETA. Els partits nacionalistes democràtics ofereixen, tant en el discurs com en la praxi, una via per poder vehicular les reivindicacions independentistes delsabertzales. Tot plegat ha fet que la demanda d’abandonar la lluita armada hagi crescut exponencialment entre els que abans la defensaven. Aquest procés de convenciment (que és estratègic i en cap cas ètic) sobre l’ús exclusiu de la política ha estat acompanyat per altres partits bascos que han ajudat a l’acceleració d'aquesta decisió oferint-se per fer de l’independentisme democràtic la força política quantitativament i qualitativament clau en el panorama polític basc. Així hem d’entendre el procés de col•laboració de forces democràtiques com Eusko Alkartasuna, Aralar o Alternatiba amb l’esquerra abertzale.
I d’ara en endavant, què? En el comunicat fet públic, ETA feia seu el full de ruta dissenyat per l’esquerra abertzale. Això és: procés de negociació entre partits polítics (una taula per a la Comunitat Autònoma Basca i un altra per a Navarra), consulta a la població i respecte per part dels governs de l’acord aconseguit. L’acceptació d’ETA d’aquesta estratègia vol dir que accepta convertir-se en actor secundari i que per tant deixa en mans de l’esquerra abertzale la capacitat negociadora. A diferència del que es diu a Madrid, ETA no demana cap preu polític per deixar les armes. La pilota és al sostre del País Basc. Tanmateix, és clar que l’actitud del govern de Madrid pot ser beneficiosa o perjudicial segons què es faci. De fet, el govern té dues oportunitats per propiciar un bon ambient polític per a la consecució de la pau: el compliment de la llei sobre matèria penal-presos i la legalització de les llistes electorals que presenti l’esquerra abertzale per a les eleccions municipals.
Tot plegat, doncs, em fa ser optimista. Optimista perquè crec que ETA s’ha adonat que la violència ja no té sentit. Tard, però ho ha vist. No puc evitar pensar en els anys de patiment que el conflicte armat basc ha creat: víctimes mortals, exiliats, torturats, segrestats, perseguits, etc. Afortunadament, però, la idea d’una Euskadi en pau on totes les idees siguin possibles cada cop és més real.
Article del dia 18 de gener de 2011 sobre la treva d'ETA publicat al Butlletí número 238 del Centre d'Estudis Jordi Pujol.De la imagen prudente a la positiva

La campaña electoral catalana ya está a punto de llegar al final. Los partidos ya preparan sus grandes actos multitudinarios finales con la esperanza de motivar a algún votante que todavía dude sobre si votar o no, y en caso de hacerlo, a qué formación.
La campaña de CiU ha estado muy ajustada al objetivo real de la federación nacionalista para esta campaña: no cometer errores. La campaña de promoción del propio proyecto ha durado cuatro años, en un marco de paulatino pero constante desgaste del gobierno tripartito. De hecho, la percepción generalizada sobre la conveniencia de un cambio en el gobierno de la Generalitat no se ha debido tanto a los méritos de la oposición de CiU (salpicada por casuísticas incómodas como el Caso Palau) como a la negativa imagen que el Gobierno ha transmitido a su electorado: desunión entre los socios de gobierno, ausencia de liderazgo, incapacidad de influencia, ineficacia de gestión y un largo etcétera que han marcado para el PSC y ERC un largo vía crucis. En esta disyuntiva, Artur Mas ha jugado el papel del candidato prudente, ajeno a la euforia de sus propias filas, manteniendo un rictus respetuoso pero seguro de sí mismo y de las propias propuestas. Ha sabido hacer girar la campaña entorno a sí mismo, desbancando al president Montilla del papel de actor principal de la campaña. Un dato sintomático que ilustra esta idea: Artur Mas ha sido el candidato que más propuestas de acuerdo ha recibido del resto de partidos.
La campaña del PSC ha estado marcada especialmente por los chocantes vídeos realizados, la presencia de cargos del PSOE cada día de la campaña y, obviamente, la figura de Montilla. El PSC ha hecho malabarismos: ante el descrédito del tripartito hizo público su deseo de no repetir esa fórmula (a pesar de ser su única posibilidad real de poder repetir mandato); ha procurado hacer un discurso basado en la justicia social al mismo tiempo que daba protagonismo a sus compañeros del PSOE enfrascados en una reforma laboral y de pensiones inexplicable desde la óptica de la justicia social; y ha visto cómo Montilla ha intentado desarrollar su imagen de hombre normal.
Una ERC temerosa del factor Solidaritat y Reagrupament ha intentado salvar los muebles en la medida de lo posible. Su llamada al voto para evitar que el PP sea la tercera fuerza del país dice mucho de los objetivos marcados para la campaña. Las expectativas no son buenas, y ante la posible perdida de peso, ERC piensa más en unos resultados que no provoquen unas luchas intestinas que puedan lacrarla ante las municipales del año que viene.
PP y Ciutadans compiten por el mismo mercado. Los primeros, temerosos también del factor Anglada y su proyecto de Plataforma per Catalunya (impactante la imagen de un skin entre el público con un tatuaje que decía White Power) han endurecido su mensaje sobre la inmigración. Ciutadans, que comenzó la legislatura con tres escaños y la acabó con uno, intentará sobrevivir con el único mensaje de protección del castellano.
En general, considero que hemos sido testigos de una campaña bastante limpia. El debate ha sido más sobre propuestas que sobre actuaciones, y gracias a ello, no hemos caído en personalismos que en nada ayudan. La abstención se prevé importante. De hecho, uno de los grandes desafíos del nuevo gobierno será volver a crear, poco a poco, una imagen más positiva de la política.
DEIA publikatutako artikulua. 2010/11/27
30 de maig 2011
Balance del Tripartit

EL principio básico de todo politólogo es poder analizar los acontecimientos políticos que nos rodean desde una perspectiva alejada de los hechos que hemos de analizar. Los politólogos hemos de ser observadores de la política y no, en cambio, actores activos que participen en ella. En consecuencia, el análisis sobre la gestión de un gobierno tiene que basarse en parámetros objetivos para poder comparar cuáles eran los objetivos iniciales y cuáles han sido los resultados finales obtenidos. En este sentido, la valoración del tripartito no puede ser más que negativa.
El segundo tripartito, formado de nuevo por la coalición PSC-CpC, ERC e ICV-EUiA, mantuvo la misma apuesta estratégica que el primer tripartito: aliarse desde la izquierda. Esta apuesta, deseada inicialmente por socialistas y eco-socialistas, encontró otra vez en ERC un aliado que les permitió constituir una mayoría parlamentaria en contra de la federación que había ganado las elecciones: CiU. ERC, como ya hizo en el primer tripartito, volvió a justificar su apuesta en clave social, aunque esta vez añadió un nuevo motivo: acercar el PSC a planteamientos más catalanistas. Además, ERC esperaba que cuatro años más de oposición de CiU supusieran una crisis interna en la federación nacionalista que favoreciera a los republicanos. Se trataba de trastocar el mapa político nacionalista catalán a su favor. Así pues, los objetivos de la alianza eran meridianos: reivindicar un giro a la izquierda en la actuación de gobierno y reforzar a ERC por encima de CiU.
Girar a la izquierda una actuación de gobierno quiere decir cambiar las prioridades de actuación y las formas de llevarlas a cabo, es decir, establecer objetivos tanto cualitativos como cuantitativos en la actuación de gobierno que afecten, principalmente, a los servicios públicos; a priorizar acciones encaminadas a eliminar la exclusión social; fomentar la actividad económica y social del sector público y, finalmente, socializar la actuación pública mediante el fomento de la participación de la sociedad civil en las esferas de decisión política. La propia Generalitat nos ofrece datos sobre lo realizado en este aspecto: 17.000 nuevos maestros de escuela; 40.000 plazas nuevas de guardería; la construcción de 8 hospitales, 123 centros de salud, 52 comisarías y 18 palacios de justicia; 132.000 beneficiarios de las ayudas de la Ley de Dependencia; 500.000 personas que en situación de desempleo han accedido a la formación; 62.000 personas han recibido ayudas para el alquiler o la hipoteca y se ha iniciado la construcción de 54.000 viviendas protegidas; se han creado nuevos regadíos; se ha disminuido el kilometraje total con peajes así como las víctimas por accidente de tráfico y se han construido 18 nuevas estaciones de metro en Barcelona.
Estos datos han de ser complementados con una serie de consideraciones que nos permitan valorar de un modo más apropiado la actuación del gobierno.
Primera consideración. Las actuaciones públicas han superado las posibilidades financieras del país. El déficit de 5.256 millones de euros del año 2009 es una buena prueba de ello. A pesar del aumento de la presión fiscal, el gasto ha sido tal que la urgencia por encontrar recursos financieros inmediatos ha obligado a la Generalitat a endeudarse todavía más con la emisión de bonos de la Generalitat.
Segunda consideración. Las inversiones en infraestructuras no han compensado el déficit crónico de inversión por parte del Estado español. De hecho, se constata un descenso progresivo durante esta legislatura: 557,1 millones (2007); 829,4 millones (2008); 707,2 millones (2009) y 661,7 millones (2010). Este descenso demuestra la incapacidad de negociación del Gobierno de la Generalitat, que no ha querido o no ha podido utilizar la supuesta influencia del PSC sobre el PSOE en las Cortes de Madrid.
Tercera consideración. La pretensión izquierdista del Gobierno se ha encontrado con un grave problema. A pesar de los recursos destinados, la realidad es que el porcentaje del total del presupuesto de la Generalitat destinado a políticas sociales ha disminuido desde 2003. Si en 2003 fue un 55,5% del total, este año ha sido del 54%, que aumenta a su vez respecto a los años 2007 y 2009, que fue del 54% y del 51,6% respectivamente. Este descenso del total de los recursos utilizados para las políticas públicas ha ido acompañado, en cambio, por un incremento del 61% desde 2003 del personal relacionado directa o indirectamente con las empresas públicas que implementan estas políticas. El aumento de personal, combinado con el descenso de recursos utilizables, ha tenido una consecuencia inevitable: la ineficacia.
Cuarta y última consideración. Las ayudas a viudas o menores han sido ridículos. En cuatro años, la pensión por viudedad ha aumentado 7 euros mensuales y las familias reciben 36 euros más por niño que hace cuatro años. La Sanidad ha sido otro aspecto importante de la gestión del Gobierno. A pesar de la introducción del céntimo sanitario, el tiempo de espera en la sanidad publica catalana es muy superior a la media española.
Más allá de la gestión, a la hora de hacer balance del Tripartito es necesario hablar, también, de la proyección de la imagen del Gobierno, teniendo en cuenta que ha tenido una responsabilidad directa en la desafección política que predomina en Cataluña. De hecho, el Gobierno no ha sabido crear confianza. Más bien al contrario. El Tripartito no ha sabido gestionar el acuerdo entre tres partidos políticos diferentes, que seguramente eran demasiado diferentes entre ellos. Las tensiones entre unos y otros han sido constantes y el president no ha jugado su papel de autoridad interna cohesionadora, ni tan siquiera en aspectos tan importantes como la Ley de Educación.
Los tres partidos han hecho uso del gobierno en beneficio propio. Preservar el propio perfil y contentar al electorado respectivo han sido las prioridades por encima del buen funcionamiento del Gobierno. Cada departamento de la Generalitat se ha convertido en un compartimiento estanco, lo que ha debilitado la figura del president y ha generalizado la sensación de desgobierno. Sensación más profunda en el caso del PSC debido a la sumisión a los intereses del PSOE.
La evolución, o involución, del autogobierno ha dominado la ultima legislatura. Según fuentes del Gobierno, el Estado ha transferido a la administración catalana 19 competencias. Aunque la oposición las reduce a 11, es evidente que es un número muy inferior a los 40 traspasos que el acuerdo tripartito preveía conseguir durante esta última legislatura. Los recursos presentados al Tribunal Constitucional contra el Estatuto dieron paso a cuatro años de incertidumbre que la sentencia, contraria al autogobierno catalán, agravó.
El hecho de menospreciar, y finalmente rechazar, la voluntad democrática expresada por el pueblo de Cataluña en referéndum ha tenido su efecto: hoy en día un mayor número de catalanes dudan del encaje de Cataluña en España. Y en este sentido, el Gobierno tripartito no ha podido liderar la respuesta a la sentencia del Tribunal Constitucional por los constantes desacuerdos entre los socios y por la incapacidad del PSC de enfrentarse al PSOE en Madrid. En una de las situaciones políticas más complicadas desde la llegada de la democracia, el Gobierno se ha visto superado por los hechos y por la sociedad civil, cuestión que ha hecho más evidente que nunca que este Gobierno no ha sabido liderar el país.
Un gobierno formado en clave izquierdista para aparcar la reivindicación nacionalista ha sido superado por el determinante debate del autogobierno. ERC ha salido más perjudicada en esta disyuntiva que las otras dos fuerzas del gobierno. Su apuesta por nacionalizar al PSC ha resultado un fracaso, hasta el punto que la actual campaña socialista se decanta más que nunca por dejar de lado su carácter más catalanista, sin olvidar el enorme costo interno que esta apuesta ha tenido para ERC: la escisión del sector más nacionalista. La apuesta de ERC responde a dos posibles claves: la incapacidad para hacer la lectura política correcta en cada momento, o bien, a pesar de hacerla, optar por mantenerse en el Gobierno por encima de cualquier otra consideración.
Fracaso y decepción. Este es el balance del tripartito de José Montilla. Es posible que Cataluña necesitara conocer cuáles eran los límites de la alianza de los partidos PSC-CpC, ERC y ICV-EUiA. El primer tripartito ya demostró que la apuesta no había sido muy positiva para el país. Por esta razón, el segundo tripartito nació con más oposición que el primero. El resultado final es evidente incluso para el president Montilla: es una fórmula agotada. Cuestión que invita al cambio. La historia es una concatenación de etapas y fases. La del Tripatit, por tanto, ya ha pasado.
DEIA egunkarian publikatutako artikulua. 2010/11/23
9 de febr. 2011
Caminar d'esquenes

El número 1391 de la revista El Temps d'aquesta setmana publica una entrevista de Salvador Cot i Xevi Camprubí a l'expresident Jordi Pujol. De l’entrevista en podríem sostraure molts titulars i un reguitzell anàlisis ben diverses. Jo voldria centrar-me en una resposta de l'expresident Pujol a una qüestió sobre el concert econòmic. Els periodistes demanen al Sr. Pujol si hi està d'acord amb Xabier Arzallus quan afirma que, durant el Procés Constituent, els catalans s’equivocaren en no fer valer, com els bascs, els drets històrics. La resposta del Sr. Pujol és la següent:
“Jo crec que l'error no ve d'aleshores, sinó de molt més lluny. Els drets històrics s'havien d'haver reclamat ja des del primer moment que van sorgir les reivindicacions nacionalistes, a final del XIX. Haviem d'haver dit: volem les constitucions d'abans del 1714, posades al dia. És un error no haver-ho fet. Però és conseqüència de la pretensió dels catalans de ser moderns, i això dels drets històrics semblava que era de l'any de la picor i que no tenia prestigi. Un dia Gabriel Urralburu em va dir que havien tingut sort que les primeres eleccions a Navarra les hagués guanyat la UCD, perquè ells, els socialistes navarresos, volien suprimir el concert econòmic, ja que el trobaven antiquat. Tots havien llegit llibres sobres sistemes fiscals moderns, i tot allò -que venia de l'edat mitjana i de les guerres carlines- ho consideraven una vergonya. Per això, Urralburu em deia que havien tingut sort de perdre aquelles eleccions, perquè després es van adonar que allò del concert era una ganga i ja no van discutir-ho més. Aquí a Catalunya passava una mica això`. Tothom volia ser modern.”
Aquesta resposta m'ha fet venir al cap dues reflexions sobre el socialistes i sobre les preteses virtuts de la modernitat. Em costa molt d’imaginar amb quina actitud un individu, o encara pitjor, tot un col·lectiu pot celebrar el fet de no voler evolucionar, a consciència. Que els socialistes bascos -els del PSE i els del PSN navarrès- hagin après quines són les virtuts del Concert o del Conveni, però que en neguin sistemàticament l’extensió a altres realitats, és una declaració d’estupidesa eterna i d’obstinació il·lògica. N’afirmen les seves virtuts, però es neguen a acceptar-les! Encara bo que no van actuar de la mateixa manera amb altres temes i el sufragi femení!
Reconec que m'agrada que hom tingui capacitat de reconèixer les errades; les pròpies i les alienes. I de fet, Catalunya va cometre una errada rebutjant el concert.
Entenc que en una època de canvi i de transformació, i fins i tot d'eufòria - com ho va ser la Transició-, els polítics no miressin cap al passat per a recuperar-ne els elements simbòlics, elements d’un ahir que es volia superar. És molt fàcil d’entendre si no oblidem que parlem d'una societat on l'esquerra, fos catalana o espanyola, era la força intel·lectual que marcava les bases del disseny de la nova societat. Pot ser que l'errada de Catalunya no hagi estat la d’oblidar el seu passat, sinó la de creure massa en el futur. I mentrestant, que va fer, però, la classe política? va saber mantenir-se aliena als influxos dels nous temps? Suposo que, davant la situació del nou o renovat autogovern, ja els era prou vast el desafiament a què s’afrontava el país, com per assumir, d’afegitó, les responsabilitats de bell nou que comportaria el Concert. Cal no oblidar el següent: el concert són drets, però també són deures. Tot recordant, no eren pas poques les veus, a Euskadi, que preferien que fos l'administració central qui assumís els riscos de la gestió d'allò que anomenàvem Concert. Igualment, segurament hi havien sectors catalanistes que pensaven el mateix.
En definitiva, sembla que per avançar en positiu, haurem d’aprendre a caminar d'esquenes: sempre cap endavant, però tot mirant enrere.
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decidir. 2011/02/09
26 de gen. 2011
Em declaro realista

Quan parlem d'independència sempre topem amb dos temes constants; el perquè i el com hem d'aconseguir-la. Molt recentment, dues aportacions magistrals han mirat de donar resposta a aquestes preguntes. Per una banda, l'expresident Jordi Pujol ha revolucionat el país amb un article titulat "Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec" I de l'altra, i amb data d'ahir, el filòsof Ferran Sáez publicava un article al diari Avui titulat "Una mina d'or".
Els independentistes ens assemblem cada cop més als socialistes: n'hi ha de realistes i n'hi ha d'utòpics. Els utòpics són els qui plantegen la consecució de la independència com una realitat factible a curt termini, mitjançant vies unilaterals amb, al meu parer, poques possibilitats de dur-se a terme amb èxit. Simplificant, són independentistes més moguts pel cor, que no pas pel cap. En canvi, els realistes són els qui refreden la passió i supediten els objectius a la realitat, tot recordant que Catalunya no és encara un fet tangible, com tots dos blocs voldrien.
Jo em considero més a la vora dels independentistes utòpics. Ho reconec. He crescut en un ambient polític al País Basc on el realisme no està gaire en voga. De fet, els bascs, de mena, som una mica utòpics. Tanmateix, procuro d'aprendre'n, de les experiències i del passat. I reconec que tot el que va succeir amb el conegut "Plan Ibarretxe" va obrir-me els ulls, de cop. Proposar estratègies polítiques que no s'adeqüen al context polític real és una imprudència destinada a no aconseguir els objectius que pretén. Destinada al fracàs. I el fracàs genera frustració.
L'opinió de'n Jordi Pujol, és la constatació de l'evidència. És el recorregut lògic d'una persona que ha cregut més en la creació que en el trencament. Poques vegades he compartit les opinions de l'expresident, però en reconec l'ingent esforç, fins i tot, de pedagogia que ha conreat a la Plana castellana. Malgrat tot, a la Plana mai no l'han entès. De fet, mai no han volgut entendre'l. En el seu article evidencia la lògica del qui constata que ja no hi ha res a fer; que, malauradament, el nacionalisme espanyol no ha evolucionat gens des de la Generació del 98. Evidentment, una figura política que va construir l'autogovern català pràcticament del no-res, no caurà ara en discursos utòpics. Ben al contrari, parla de construcció diària, de guanyar majories i de fer país. Té molt clar on hem d'arrivar i com: Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència".
En Ferran Sáez fa una aportació dobre la qüestió dels ritmes. És capaç de fotografiar magistralment l'estat actual de l'independentisme, amb el debat dels ritmes i de la impaciència de la causa catalana. Expressa, molt millor del què un servidor podrà fer mai, aquesta mateixa idea: - Senyors, estem d'acord en l'objectiu, però fem-ho bé!
No voldria oblidar-me d'un tercer grup d'independentistes igualment destacat: els independentistes-express. Són aquells -pretesament- independentistes encarregats de criticar qualsevol acció de la resta, al·legant que ho fem TOT malament. Sempre. O que no fem prou. O que ho fem massa tard, massa ràpid, massa gran o massa petit. Són els primers en alçar-se per criticar els qui, com en Ferran, volen racionalitzar la política en funció de la realitat. I és clar, són els darrers en fer propostes i en debatre-les seriosament.
Quedem-nos amb la frase del mestre: "Una majoria social real, no imaginària, i un context internacional favorable. A la mina d'or, s'hi arriba per aquest camí".
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decidir. 2011/01/26
3 de des. 2010
Perilla Nissan

El mes de desembre de 2008, el president del Govern, José Montilla, va viatjar al Japó on es va reunir amb directius de les principals multinacionals que desenvolupen una part de la seva activitat econòmica a Catalunya. Entre d'altres persones, van acompanyar al cap de l'Executiu el Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira, i el conseller d'Innovació, Empresa i Universitats, Josep Huguet. Montilla va mantenir contactes amb directius de Nissan, Sony, Yamaha i Honda. La Generalitat, per justificar la despesa que havia suposat el viatge va declarar en una resposta parlamentària que “l’objectiu del viatge era el manteniment i l’atracció d’inversió japonesa a Catalunya, la promoció de les exportacions, les inversions catalanes al Japó i la consolidació de les relacions entre els dos territoris”. A més, la portaveu d’Esquerra Anna Simó va defensar el desplaçament de Montilla d’acord amb el “cost -benefici”. Segons un comunicat de Presidència Montilla estava "satisfet del compromís de les empreses japoneses de mantenir la seva activitat a Catalunya". Tres mesos després d'aquell viatge, Montilla va dir que la planta de Nissan quedava "consolidada" i amb "perspectives de tenir nous productes el 2012".
El temps però ens ofereix una visió diferent de la realitat. Nissan, ha anunciat que no produirà a Barcelona la nova furgoneta degut a la manca de productivitat de la planta de la Zona Franca. La incapacitat de l’empresa i els sindicats d'arribar a un acord, així com del Departament de Treball de poder fer de mitjancer per tal de fer possible l’enteniment entre totes dues parts fan que la planta de Nissan a Barcelona estigui en perill. S’ha deixat perdre una activitat de producció de 107.000 unitats per deu anys. Sense aquesta furgoneta, l’activitat de Nissan a Catalunya no està garantida més enllà del 2012. De fet, Nissan ja va acomiadar 698 persones de la seva factoria sis mesos després de la visita de Montilla al Japó.
Aquesta decisió, així com la la reducció de plantilla de 275 persones de Sony a la seva planta de Viladecavalls, em fan pensar a les declaracions que va fer Montilla quan va tornar del seu viatge: "El que es fa és consolidar l'aposta per la fàbrica de la Zona Franca", va dir Montilla en referència a la promesa de Nissan de fabricar una nova furgoneta a Catalunya. "Ajuda a que el futur de Nissan surti de la situació boirosa en què s'havia situat", va afegir el cap de l'executiu català en l'entrevista a Onda Cero.
El nou govern té molta feina al davant. Recuperar la credibilitat, poder crear confiança en els inversors, oferir un lideratge consistent que pugui arrossegar empreses i sindicats en una actitud possibilista per tal d'evitar episodis com el de Nissan o Sony. De fet, vull creure que encara som a temps de redreçar-ho.
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decidir. 2010/12/03
25 de nov. 2010
Denunciable

Un dels avantatges de les campanyes electorals és que amb dues setmanes de discursos dels partits hi ha moments en què els polítics cometen errors i, en conseqüència, diuen el que pensen realment. Es deixen portar per l'eufòria que els provoca la massa; pels crits, pels aplaudiments i banderoles, i obliden la mínima dosi de prudència exigible a qui vol governar un país.
Ahir José Blanco es va deixar emportar per la eufòria. Embriac d’entusiasme, animat pel bany de masses i amb la intenció d’ajudar el candidat Montilla a replegar algun vot més, el ministre espanyol va dir que traspassaria la competència de l’aeroport del Prat si el seu company de partit esdevé President. Poques hores després, el mateix Montilla lloava el seu partit amb una afirmació taxativa: “nosaltres no som sectaris”.
El PSOE i el PSC han fet prova del seu sectarisme més antidemocràtic amb la promesa de traspassar el Prat si governen els seus. No val res la democràcia o la decisió majoritària d’una societat? Si Catalunya decideix que governi CiU o qualsevol altre partit, el principi bàsic del comportament democràtic més essencial obliga el govern espanyol a obrir una col·laboració amb el govern català. Trobo esgarrifosa aquesta concepció possessiva de les institucions de l’estat al servei dels interessos del partit. Aquesta actitud caciquista, denunciada diverses vegades en articles i editorials de la CatDem, ens demostra la minsa evolució de les idees polítiques que haurien de ser el motor del canvi mental de l’Estat Espanyol. Malauradament.
El sectarisme en política és sinònim de benefici i favor als propis en perjudici dels aliens. L’objectiu de la política es corrompeix: l’interès comú esdevé interès propi i el sistema perd en imparcialitat i en objectivitat . El PSOE no té cap interes en allò que convé a Catalunya. Tot i que el govern català i els agents econòmics del país demanin la gestió de l’aeroport pel bé del país, el PSOE només en parlarà si governen els seus. Si governen altres, el nostre país, tan se li'n fot.
FUNDACIÓ CATDEM.Blog Dret a Decidir. 2010/11/25
11 de nov. 2010
Balanç del Tripartit

El principi bàsic de tot politòleg és poder analitzar els esdeveniments polítics que ens envolten amb una perspectiva aliena als fets que hem d’analitzar. Els politòlegs hem de ser observadors de la política i no pas agents actius que hi participen. En conseqüència, l’anàlisi sobre la gestió d’un govern ha de basar-se en paràmetres objectius per poder comparar quins eren elso bjectius inicials i quins han estat els resultats finals obtinguts.
El segon tripartit, format de nou per la coalició de PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA, va mantenir la mateixa aposta estratègica que el primer tripartit: aliar-se des de la coincidència d’esquerres. Aquesta aposta, molt del gust del PSC-CpC i ICV-EUiA, un altre cop va trobar en ERC un aliat que els va permetre constituir una majoria parlamentària en contra de la federació que havia guanyat les eleccions: CiU. ERC, doncs, com ja havia fet amb el primer tripartit, va tornar a justificar el seu gest en clau social, tot i que va afegir-hi una altra aposta estratègica: apropar el PSC a plantejaments més catalanistes. A més, ERC esperava que quatre anys més d’oposició de CiU anirien acompanyats d’una crisi interna de la federació nacionalista que els afavoriria. Es tractava de capgirar el mapa polític nacionalista català a favor dels republicans. Així doncs, els objectius de l’aliança governamental eren molt clars: reivindicar un gir esquerrà en l’actuació de govern i enfortir ERC per damunt de CiU.
Intentar fer un gir esquerrà en l’actuació d’un govern vol dir canviar les prioritats d’actuació i les formes de dur-les a terme. Establir uns objectius en l’acció de govern que siguin tant qualitatius com quantitatius i que afectin, principalment, als serveis públics; prioritzar accions encaminades a eliminar l’exclusió social; fomentar l’activitat econòmica i social del sector públic i, finalment, socialitzar l’actuació pública mitjançant el foment de la participació de la societat civil en les esferes de decisió política. La mateixa Generalitat ens ofereix dades sobre què ha fet en aquest respecte: 17.000 nous mestres d’escola; 40.000 noves places d’escola bressol; la construcció de vuit hospitals, 123 centres de salut, 52 noves comissaries i 18 palaus de justícia; 132.000 persones s’han beneficiat dels ajuts de la llei de dependència; 500.000 persones en atur han accedit a la formació; 62.000 famílies han rebut ajuts per al lloguer o la hipoteca i s’ha iniciat la construcció de 54.000 habitatges protegits; s’han creat nous regadius; s’ha disminuït el quilometratge amb peatges i les víctimes a la carretera i s’han construït 18 noves estacions de metro a Barcelona. És clar que aquestes dades oficials, recollides en l’informe fet públic pel president Montilla sobre el balanç de la gestió del seu govern, cal emmarcar-les temporalment, perquè moltes d’aquestes coses ja estaven planificades prèviament, i també s’han de posar en relació amb l’augment dels recursos propis.
Aquestes dades cal complementar-les, però, amb altres consideracions per poder valorar correctament l’actuació governamental.
Primera consideració. Les actuacions públiques s’han dut a terme per sobre les possibilitats financeres del país. El dèficit de 5.256 milions d’euros de l’any 2009 n’és una bona prova. Tot i l’augment de la pressió fiscal, la despesa ha estat de tal magnitud, que la urgència per trobar recursos financers immediats ha obligat a la Generalitat a endeutar-se encara més amb l’emissió de bons de la Generalitat.
Segona consideració. Les inversions en infraestructures no han pogut compensar el dèficit crònic d’inversió per part de l’estat espanyol. De fet, hi ha un descens progressiu durant tots aquests anys: de 557,1 milions l’any 2007; 829,4 milions l’any 2008; 707,2 milions l’any 2009 i 661,7 milions enguany. Aquest descens demostra la incapacitat de negociació del Govern de la Generalitat, que no ha volgut o no ha pogut fer valer la possible d’influència del PSC sobre el PSOE, ni ha estat decisiu a les Corts de Madrid.
Tercera consideració. La pretensió esquerrana del Govern s’ha topat amb un greu problema. Tot i els recursos abocats, la realitat és que el percentatge del total del pressupost de la Generalitat destinat a polítiques socials ha disminuït des del 2003. Si el 2003 era un 55,5% del total, enguany és un 54% que augmenta respecte dels anys 2007 i 2009, que va ser del 54% i del 51,6%, respectivament. Aquest descens del total de recursos utilitzats per a les polítiques públiques ha anat acompanyat, en canvi, per un increment del 61% des del 2003 del personal que està lligat directament o indirectament a l’empresa pública que implementa aquestes polítiques. L’augment del personal, combinat amb el descens dels recursos utilitzables, ha tingut una conseqüència inevitable: la ineficiència.
Quarta i última consideració. Els ajuts a les vídues o als infants han estat ridículs. En quatre anys, la pensió de les vídues han augmentat 7 euros mensuals i les famílies reben 36 euros més per infant que fa quatre anys. La sanitat ha estat un altre aspecte important de la gestió del Govern. Tot i la introducció del cèntim sanitari, el temps d’espera a la sanitat pública catalana és molt superior a la mitjana espanyola.
I més enllà de la gestió, a l’hora de fer balanç del tripartit cal parlar, també, del a projecció de la imatge del Govern, atès que ha contribuït a la desafecció política que predomina a Catalunya. De fet, el Govern no ha sabut crear confiança. Ans al contrari. El tripartit no ha sabut gestionar l’acord entre tres partits politics diferents, segurament perquè eren massa diferents. Les tensions entre els uns i els altres han estat constants i el president no ha esdevingut l’autoritat interna cohesionadora fins i tot en qüestions tan importants com la Llei d’Educació. Els tres partits s’han fet servir del Govern en benefici propi. Preservar el perfil propi i acontentar el respectiu electorat han estat les prioritats per sobre, és clar, del bon funcionament del govern. Cada departament de la Generalitat s’ha convertit en un compartiment estanc, el que ha debilitat la figura del president i ha generalitzat la sensació de desgovern. Sensació que en el cas del PSC s’ha agreujat per la supeditació als interessos del PSOE. En fi, que el president Montilla no ha imposat la seva autoritat ni als socis ni a la cúpula federal del PSOE.
L’evolució o la involució de l’autogovern ha dominat l’ultima legislatura. Segons fonts del Govern, l’estat ha transferit a la administració catalana 19 competències. Tot i que l’oposició les redueix a 11 competències, el que és evident és que és un nombre molt inferior als 40 traspassos que l’acord tripartit preveia aconseguir en aquesta última legislatura. Els recursos presentats al Tribunal Constitucional contra l’Estatut van donar pas a quatre anys d’incertesa, que la sentència contrària a l’autogovern català va agreujar. El fet de menysprear, i finalment rebutjar, la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya en referèndum ha tingut el seu efecte: avui dia hi ha molta gent que qüestiona l’encaix de Catalunya a Espanya. I en aquest sentit, el govern tripartit no ha pogut liderar la resposta a la sentència del TC pels constants desacords entre els socis i per la incapacitat del PSC d’enfrontar-se al PSOE de Madrid. En una de les situacions polítiques més complicades des de l’adveniment de la democràcia, el Govern s’ha vist superat pels fets i per la societat civil, cosa que ha fet més palès que mai que aquest govern no ha sabut liderar el país.
Un govern format en clau esquerrana per aparcar la reivindicació nacionalista ha estat superat pel debat sobre l’autogovern, que ha estat determinant. I això ha perjudicat ERC més que no pas als altres dos socis. La seva aposta per nacionalitzar el PSC ha estat un fracàs, fins al punt que l’actual campanya electoral socialista es decanta per l’espanyolisme més que mai, i a sobre ha tingut el cost de patir una escissió interna dels sectors més nacionalistes. I tanmateix, l’aposta d’ERC només té dues explicacions possibles: la incapacitat de fer la lectura política correcta en cada moment o bé, tot i fer-la, la incapacitat de trencar un govern desbordat i desgavellat. La intenció última d’ERC ha estat mantenir-se en el poder per sobre de qualsevol altra consideració.
Fracàs i decepció. Aquest és el balanç del tripartit presidit per José Montilla. Pot ser Catalunya havia de conèixer quins eren els límits de l’aliança entre partits tan diferents com PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA. En el primer tripartit ja va demostrar que l’aposta no havia estat molt positiva per al país. És per això que el segon tripartit ja va arrencar amb més oposició que no pas el primer. El resultat final és evident fins i tot per al president Montilla: és una fórmula esgotada, que fóra perjudicial repetir. Cosa que invita al canvi. La història és una concatenació d’etapes i fases. La del tripartit, per tant, ja ha passat.
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decdiri. 2010/11/11
17 de set. 2010
El concert econòmic

El programa electoral aprovat per Convergència i Unió el darrer diumenge dia 12 de setembre, conté, entre d'altres, la reivindicació del Concert Econòmic. Segons ha fet saber CiU, l'any 2012, aquest concert serà reivindicat davant el govern espanyol per així obtenir un règim fiscal com del que ja en gaudeix la Comunitat Autònoma Basca i la Comunitat Foral de Navarra. Podríem parlar a bastament sobre la responsabilitat històrica d'aquells qui no volgueren el concert en qüestió durant les negociacions en l’època de la transició, però enguany paga més la pena cercar noves possibilitats de futur que no pas retreure’ns el passat.
El concert econòmic és una necessitat de Catalunya, i en conseqüència, plantejar-lo és tot un encert polític. A banda de ser una eina indispensable per a la recuperació econòmica, i per damunt dels debats sobre el referèndum, tenir la possibilitat d’autogestionar i auto-legislar la capacitat financera del país, és un pas endavant clau per a l'autogovern. Fet i fet, és cert que la sobirania fiscal no garanteix una sobirania plena, tanmateix, la possibilita.
El Concert és un sistema que atorga capacitats normatives i d'autonomia en la gestió i la recaptació d'imposts, i que alhora obliga a transferir una quantitat pactada amb l'estat, per fer front a les despeses generals - en relació a la participació en el PIB nacional -. A la pràctica, a banda de recaptar l'IRPF, l'impost de societats, l'impost sobre la renda dels no residents, l'impost sobre el patrimoni, l'impost de successions i de donacions, l'IVA, l'impost de transmissions patrimonials i d’actes jurídics documentats, els impostos especials, l'impost de joc i tasses i els tributs municipals entre d'altres, el Concert atorga la capacitat de normativitzar aquests impostos. Per posar un exemple, Catalunya podria legislar les vacances fiscals de les empreses de nova creació, tal i com va determinar la sentència del Tribunal de les Comunitats Europees de Luxemburg l’11 de setembre de 2008. El Concert ha estat la clau de l'autogovern per al País Basc i per Navarra, i de fet, el consens polític es unànime pel que fa la seva idoneïtat. En aquesta qüestió no hi ha ni dretes ni esquerres, ni partits nacionalistes ni espanyolistes. El consens és, com he dit abans, unànime i absolut.
A Catalunya però, sembla que alguns partits no comparteixen la mateixa responsabilitat de país. El viceprimer secretari del Partit Socialista de Catalunya, el Sr. Miquel Iceta, va dir que “el concert no comporta elements de solidaritat interterritorial”. Probablement, pagaria la pena que els seus companys bascos o navarresos li procuressin un curset monogràfic sobre el finançament. Un cop més, el PSC ens fa veure de manera clara quina és la seva prioritat pel que fa el binomi Estat-Catalunya. Tot plegat, són els socialistes – en el govern els últims vuit anys- els qui haurien de saber, de primera mà, que és a l’administració central a qui pertoca ser solidària amb Catalunya.
Tenint en compte que la futura composició del Parlament espanyol pot necessitar el suport dels partits catalans, aquests, per contra, hi podrien tenir molt a dir. Per tant, una posició unificada i clara del govern català i dels principals partits catalans pot esdevenir un element de pressió molt important. El PSC no pot jugar a electoralismes amb aquest element. Tot i que, un cop més, les prioritats dels socialistes tornen a decebre Catalunya.
FUNDACIÓ CATDEM.Blog Dret a Decidir
11 de maig 2007
Udalbiltzaren osaketa

Datozen hauteskundeek Euskal Herrian utziko dituzten ondorioetaz aritzea oso tentagarria suertatzen zait gaurkoan. Aztertu beharreko aspektuak anitzak baitira: Nafarroan, UPNri gailendu diezaiokeen legebiltzar gehiengoa lortzea, lau probintzietako udaletxe askotan gerta daitezkeen aliantza berriak, aspaldiko partez EAren indar politiko eta sozialaren kuantifikazioa, Aralarren eta EBren arteko koalizioaren onarpen soziala, PSEren indar neurketa eta zer esanik ez, EAJn emaitzek, eta zehazkiago erratearren, erakundez erakunde egin beharreko matematika ariketa berriek, etxe barruan bultzatuko duten lehia eta erabaki politikoak, besteren artean.
Hala ere, herri honen normalizaziorako, udaletan izan daitezken paktoak baino garrantzitsuagoa izango da planteamendu politiko guztien presentzia. Lerro hauek idazterakoan Auzitegi Konstituzionalak ez du hitzik esan oraingoz. Ez noa hain garbia den aspektu batez aritzea, baina Arafatek Nazio Batuen batzarrerako eginiko hitzaldian egindakoa eta esandakoa erabiliko dut legalizazio eta ilegalizazioaren inguruan nire iritzia esateko.
Arafatek egindako hitzaldian bi gauza altxatu zituen batzarkideen aurrean: olibondo hostoa eta arma bat. Olibondo hostoa jasota, tresna horrekin politika egiterik ez bazuen, beste eskuan zeraman arma erabili beharko zuela esan zuen garbi eta ozenki. Hemen, euskaldunen arteko liskarrei probetxu politiko eta historikoa ateratzen dieten alderdi espainolek olibondo hostoa kendu nahi diote ezker abertzaleari.
Aspektu asko badira ere, guztien artetik, Udalbiltzaz aritu nahi dut gaurkoan. Gure herriaren psikologiaren elementu erakusgarri bat izan bada azkenaldian, Udalbiltza da berau. Bere existentziaren beharraz denak ados. Konbenientziaz ere bai. Halere, bat gutxiegi zela eta badaezpada bi egin genituen! Txantxak alde batera utzita, ez da erantzunkizunak banatzeko garaia. Gertatuak gertatu, etapa berri baten atarian gaude, eta aurrera begiratzeko asmoarekin egiten dut artikulu hau.
Udalbiltza bakarra da herri honen nahia. Euskal Herrian sinisten duten herrietako hautetsiek beren borondatez osatzen duten erakunde nazionala. Ezer ez ordezkatzeko intentzioarekin, osatzeko asmoarekin baizik. Bertan, abertzale desberdinek topa behar dute egin, aho batez onargarriak izango diren aspektua urria izango direla jakinik, baina zintzotasunez Euskal Herriaren alde arituz. Borrukatu behar denean borrukatzen. Galtzen bada galduz eta irabazten bada irabaziz. Legebiltzarrean, udaletxeko debateetan edo hainbatetan suertatzen den bezalaxe. Udalbiltza egoera politikotik harago egongo den erakundea izatea lortu behar dugu denon artean. Desadostasunak edo ezinikusiak egoera politikoan nagusi izango den garaian ere jarraituko du lanean Udalbiltzak. Horixe lortzearren, oinarrizko printzipioak adostu eta onartu behar dituzte alderdi nagusiek, beraien hautetsiak izango baitira naugusiki Udalbiltzaren osasunaren mesede edo errudun: Osaketa, funtzioak, finantziazioa eta bermak. Lau talde nagusi eta orokor, baina lau kontzeptu horiek biltzen dituzten aspektu guztiak lotuta, Udalbiltza edozein egoerari egingo dio aurre, edozein udaletxek edo legebiltzarrek egiten dion bezalaxe.
Osaketa izango da adostu beharreko lehenengo aspektuetako bat. Zer egin ezereztatuak izan eta herri bateko biztanleen bozak lortzen dituzten ordezkariekin? Udalbiltzako kide izateko eskubidea al dute horiek? Denon artean irtenbideak topatu beharko genituzke demokraziaren aurka doan aspektu hori gainditzearren eta, modu berean, Udalbiltza erakundeari merezi duen status formala eta loteslea apurka-apurka emanda. Gutxiren gustokoa den iritzia emango dut gai honen inguruan, baina Udalbiltzaren gainean egon diren desadostasunak gainditzearren behin eta betiko baliagarria izango den osaketa onartu beharko litzaioke Udalbiltzari: udal hauteskundeetan hautetsi akta lortuko duten euskal hiritarrak izango dira, hala nahi badute, Udalbiltzako kide. Euren burua ilegalizatuta ikusi duten euskal herritarren borondatea ordezkatzeko formularik topatu ditzake Udalbiltzak. Esaterako, bigarren ganbara bat osatuta eta bertan ilegalizatu dituzten hautetsiak txertatuz. Ganbara hori behin-behinekoa izango da, eta bere funtzioak Udalbiltzaren batzarrak onartuko lituzke. Hartara, Udalbiltza betikotu, bere lana jarraitu dezan ahalbideratu eta ordezkaritzaren gaiari soluzio bat ematen zaio.
Udalbiltzaz hitz egiten bukatzeko zintzoki eskertu beharreko esfortzuak dira gogoratu beharrekoak. Udalbiltza batena eta bestearena. Berdin dit. Udalbiltza bizirik mantendu da, eta esfortzu horretan aritu direnei beren lana eskertu behar zaie. Soinean daramaten kolore politikotik haratago.
GARA. 2007/05/11
12 de març 2007
Kosovo independienterik ez

Egunkari batean idaztea suertatzen denean, gaien berritasuna izaten da, niretzat behintzat, zailenetakoa. Gaiak behin eta berriz ez errepikatzea alegia. Behin baino gehiagotan aritu natzaizue gaur buruan darabilkidan gaiari buruz, baina, aspergarria izateko beldurra baztertuta, arrazoi soil baina bortitz batek bultzatu nau Kosovoz aritzea: behin eta berriz gai honen inguruan Euskal Herrian entzuten ditudan iritziak.
Gaia konpontzeke dago. Oso laburki, eta gehiegizko sinplifikazioak eragiten dituzten zehaztazun gabeziengatik barkamena eskatuz, albaniarren eta serbiarren arteko iritzi konponduezinak sortzen dituen egoeraren blokeoa gainditu gabe dago oraindik ere. Albaniarrek independentzia aldarrikatzen dute, serbiarrek aldiz, independentzia alboratuko lukeen autonomia. Sozialki, ezin-ikusiak bi komunitateen artean, albaniarrak gehiengo nabarmena izanik, serbiarrak NATOren tropek babestutako erreserba itxurako enplazamendauetan bizi dira, haien herrietatik atera ezinik.
Oso orokortua da Euskal Herrian Kosovoko albaniarren aldeko iritzia. Independentzia zilegi dela esanez, arazoa gehiegi sinplifikatzen dugu, alde batean askatasuna nahi duen herri albaniarra eta bestean askatasun gose horiek ukatzen dituen herri inperialista serbiarra kokatuz. Oso ikuspegi sinplea hain sakona den arazoa aztertzeko. Kosovon dagoen arazoak bi ikasgai oso garrantzitsu erakusten dizkigu guri: lehendabizikoa autodeterminazio eskubidearen teorizazioari buruzkoa eta bigarrena eskubide kolektiboen mugen ingurukoa.
Autodeterminazio eskubidea aldarrikatzen dugu askok Euskal Herrian. Zertan oinarritua ordea? Populuan edo lurraldean? Populazioan oinarritzen badugu, zalantzarik ez da Kosovoko lurraldea osatzen duten km2 horietan albaniarrak direla nagusi. Bost mendez bertan bizi izan diren albaniarrak, bere buruari horrela esaten baitiote oraindik ere: albano-kosovoarrak. Populazioa oinarrituz arazorik ez beraz, bertako biztanleak erroldatu, bozketa egin eta gehiengoak esaten duena errespetatu. Parametro horiek ontzat jotzen baditugu, zein da espainiar subiranotasuna edo frantziar subiranotasuna ukatzeko argudioa? Planteamendua beste era batetan egin nahi dut. Zilegi al da, lurralde bateko konposizio soziologikoa aldatu eta gero, lurralde horren etorkizunaren eragile erabakitzailean bihurtu nahi izatea? Ontzat joz gero, zergatik kritikatu Ipar Irlandan ezarri ziren eskoziar protestante populazioak? Bere garaian Ipar Irlandako sei kondaduetan emandako aldaketa soziologikoak bi komunitateen arteko gatazka sortu izan du urteetan. Han irlandarren planteamenduak onartzen dituzten askok, ordea, ez dituzte Kosovon bizi diren serbiarren planteamenduak konpartitzen. Herri baten etorkizuna ez da soilik populuaren gehiengo soziologikoan oinarritu behar. Badira nire iritziz, kontuan hartu beharreko beste elementu batzuk: herrien eskubide kolektiboen mugak.
Zalantzarik ez da herriek eskubide kolektiboa dituztela. Albaniar herriak (Kosovoren ondoan Albania deritzon herri eta estatu independiente bat esistitzen dela gogoratu) bere etorkizuna erabakitzeko eskubidea du, are eta gehiago, bere buruari eman nahi dion garapen kultural, politiko, soziala eta ekonomikoaz erabakitzen uzti behar zaio. Eskubide horri aldiz, beste eskubide bat kontrajartzen zaio: serbiarrek, munduko beste estaturik ez duen kultura serbiarraren zutabetzat jotzen duten lurralde hori mantentzeko eskubidea. Bi eskubide. Bi arrazoi. Biak zein baino zein zilegi. Baina, bidezkoak izan gaitezen alderapenean: bostehun urteetan integratu ez diren albaniarrak serbiar kulturaren jatorria duen lurraldeari uko egiteko exijitzen diete. Etorkizun zaila bere kulturaren jatorria galtzen duen herri batentzat. Gutako zein dago horri uko egiteko prest? Serbiarrei ordea, urrats hori egin dezaten eskatzen zaie.
Azken elementu bat argitu nahi nuke. Auzia objetiboki egiteko ahalmena edukiz gero, bestelako ondorioetara ailegatuko ginateke. Serbiar errepublikako agintari politiko zehatz batzuek agindutako, planifikatu eta martxan jarritako garbiketa etnikoaren ardura ezin zaio herri oso bati leporatu. Ez da bidezkoa. Eta batzuek egindakoagatik, ezin zaie Kosovorekin inolako erlaziorik izan ez duten miloika serbiarrei bere kulturaren jatorrizko eremua den lurralde horri uko egiteko eskatu. Garbiketa etnikoaren arduradunak atxilotu, epaitu eta zigortu. Zigorrik ez hedatu ordea. Ukaezina da Kosovon bizi ziren serbiar askok Poliziak egindako sarraskeriez profitatu zirela. Orain albaniarrak egiten duten bezalaxe. Norbere kulturan eta hizkuntzan ezin bizitzearen errealitate gordina ezagutzen dugun euskaldunok, hausnarketa txiki bat egin beharko genuke 86an Kosovon serbiarrei esandako hitz horien inguruan: «ez da berriz Kosovon, bere burua atzerritar sentitzen duen serbiarrik izango». Ez al dugu guk askotan penrtsamendu berdina izan?
Ez dut gai gordin baten inguruan inoren iritzia aldatu nahi. Bestelakoa da nire helburua. Euskal Herrian, Kosovoren independentziaren aurka gauden independentistak ere bagaude. Gure kulturaren jaiolekua den Nafarroarekin alderatzen baitugu Kosovo. Besterik ez.
GARA. 2007/03/12