Un dels elements diferenciadors d’aquest alto el foc respecte d’altres és que la decisió d’ETA és posterior a la iniciativa política de l’esquerra abertzale, cosa que, del 1978 ençà, no havia passat mai. ETA no ha cedit mai la iniciativa política a l’entorn sinó que mitjançant l’ús de la violència ha volgut forçar la negociació política amb el govern de Madrid. Les treves dels anys 1986, 1996 i 2006 es van decretar a canvi d’encetar negociacions (el 1996 amb el PP a Zurich i el 1986 amb el PSOE a Alger), o bé a canvi d’acords previs amb el govern de Madrid, com va passar amb la treva del 2006, acordada amb el govern de Rodríguez Zapatero. En aquests casos, el trencament de la treva va ser provocat per la fallida de les negociacions o per l’incompliment dels acords pactats, cosa que va justificar, per exemple, el trencament de la treva del 1999: segons ETA, el PNV i Eusko Alkartasuna, no van respectar els acords preestablerts.
Ara no hi ha compromisos per part de ningú, i, per tant, ETA no podrà argumentar cap incompliment per justificar un futur canvi de la decisió presa. Una decisió que es deu al canvi que ha experimentat el món etarra. A més, Euskadi ha canviat. I molt. La capacitat d’agitació de l’esquerra abertzale ha minvat i cada cop és més reduït el nombre de persones que comparteixen el diagnòstic d’ETA. Els partits nacionalistes democràtics ofereixen, tant en el discurs com en la praxi, una via per poder vehicular les reivindicacions independentistes delsabertzales. Tot plegat ha fet que la demanda d’abandonar la lluita armada hagi crescut exponencialment entre els que abans la defensaven. Aquest procés de convenciment (que és estratègic i en cap cas ètic) sobre l’ús exclusiu de la política ha estat acompanyat per altres partits bascos que han ajudat a l’acceleració d'aquesta decisió oferint-se per fer de l’independentisme democràtic la força política quantitativament i qualitativament clau en el panorama polític basc. Així hem d’entendre el procés de col•laboració de forces democràtiques com Eusko Alkartasuna, Aralar o Alternatiba amb l’esquerra abertzale.
I d’ara en endavant, què? En el comunicat fet públic, ETA feia seu el full de ruta dissenyat per l’esquerra abertzale. Això és: procés de negociació entre partits polítics (una taula per a la Comunitat Autònoma Basca i un altra per a Navarra), consulta a la població i respecte per part dels governs de l’acord aconseguit. L’acceptació d’ETA d’aquesta estratègia vol dir que accepta convertir-se en actor secundari i que per tant deixa en mans de l’esquerra abertzale la capacitat negociadora. A diferència del que es diu a Madrid, ETA no demana cap preu polític per deixar les armes. La pilota és al sostre del País Basc. Tanmateix, és clar que l’actitud del govern de Madrid pot ser beneficiosa o perjudicial segons què es faci. De fet, el govern té dues oportunitats per propiciar un bon ambient polític per a la consecució de la pau: el compliment de la llei sobre matèria penal-presos i la legalització de les llistes electorals que presenti l’esquerra abertzale per a les eleccions municipals.
Tot plegat, doncs, em fa ser optimista. Optimista perquè crec que ETA s’ha adonat que la violència ja no té sentit. Tard, però ho ha vist. No puc evitar pensar en els anys de patiment que el conflicte armat basc ha creat: víctimes mortals, exiliats, torturats, segrestats, perseguits, etc. Afortunadament, però, la idea d’una Euskadi en pau on totes les idees siguin possibles cada cop és més real.
Article del dia 18 de gener de 2011 sobre la treva d'ETA publicat al Butlletí número 238 del Centre d'Estudis Jordi Pujol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada